Història. Monestir de Sant Pere

L’origen del monestir el trobem en l’església primigènia dedicada a Sant Pere i consagrada, per primer cop, l’any 904. La data de fundació roman desconeguda i la primera vegada que el trobem mencionat és l’any 952 en un precepte, donat pel rei dels Francs Lluis IV al comte Guifré II de Besalú, confirmant els drets i propietats que ja s’havien establert per l’església i establint que el monestir seguís la regla de Sant Benet. Durant els segles X i XI, el monestir de Sant Pere s'enriqueix gràcies a les donacions que fan els comtes de Cerdanya i de Besalú i l'any 965, per cessió del comte Sunifred II de Besalú, la vila rural de Camprodon i tot el seu terme passem a mans del monestir aconseguint que la població es decideixi a viure en terres del monestir. 

 

L’any 1017, amb la butlla del papa Benet VIII, són confirmades al monestir totes les seves propietats i es referma la seva independència. Al seu voltant, s’hi comença a aplegar gran quantitat de població fet que obliga, a principis del s.XI, a la construcció de l’església de Santa Maria com a parròquia i deixant l’església de Sant Pere per ús de la comunitat benedictina. L’ independència del monestir dura poc, ja que, l’any 1078 es produeix la unió entre el monestir de Camprodon i l’abadia de Moissac, situada a la regió del Llenguadoc i que, al seu torn, depèn de Cluny, incorporant-se així al cister per mantenir-s’hi, de facto, fins l’any 1461. La unió suposa la reactivació del monestir de Sant Pere expressada en la reconstrucció de l’església que es consagra l’any 1169. La revifalla, però, suposa l’inici de les desavinences amb Moissac: durant molts anys, des del monestir del Llenguadoc, s'imposa l'abat del monestir de Camprodon provocant tensions entre aquest – que sol ser francès - i els monjos – la majoria dels quals provenen del comtat de Besalú -. A partir dels s.XIII i XIV, el monestir entra en un període de decadència que s'agreuja especialment l'any 1343 en motiu de la guerra entre Aragó i Mallorca. Arran d'aquest fet, Sant Pere de Camprodon perd moltes de les seves rendes i ha de demanar al papa que l'eximeixi de pagar les dècimes durant vint anys. L'any 1460, una delegació de Moissac fa l'última inspecció del monestir de Camprodon i, trobant-lo empobrit i fora de control, se'n comencen a desentendre iniciant el procés de separació que culmina l'any 1461. Poc desprès d'assolir la independència, els francesos saquegen el monestir i s’enduen les relíquies de Sant Patllari que, posteriorment (1484), es recuperen i es guarden actualment a l’església de Santa Maria.

L'any 1655, quan la vila ja fa gairebé un segle que és independent del monestir, la congregació consta només de l'abat i vuit monjos que viuen en cases particulars degut al mal estat de Sant Pere.

L'any 1689, els francesos ocupen el monestir i el fan servir de residència pels soldats i d'estable obligant a la posterior benedicció de l’església perquè pugui continuar el culte; situació que coincideix amb els problemes que es tenen amb la parròquia de Santa Maria.

L'any 1820, les corts espanyoles aproven un decret de supressió dels ordes i una reducció de convents. Tot i això, Sant Pere es manté fins l'any 1835 quan, espantats per la crema de convents (dins el context de la primera guerra carlina i les desamortitzacions de Mendizábal), els monjos abandonen el monestir i fugen cap a França.

L'any 1897 s’inicia el procés de restauració a partir d’un projecte d’Elies Rogent i Francisco de Paula però no es farà definitiva fins al període de 1928 – 1932 sota la direcció de Jeroni Martorell.